Eleccions generals al Regne Unit

Per Marc B.

L’escena política britànica ha quedat marcada pel Brexit com el Procés ha marcat la catalana. Tres anys després del referèndum de 2016, els passats 29 de març, 30 de juny i 31 d’octubre han comptat les tres vegades en què el Brexit hauria hagut de fer-se efectiu. Durant les setmanes anteriors a cada un dels dies, promeses, acusacions i plens parlamentaris obrien tele-diaris i omplien tertúlies. Tanmateix, finalment el Brexit era reiteradament aplaçat mitjançant extensions acordades in extremis per la Unió Europea (UE) i el govern britànic. Per Twiter i WhatsApp es feia viral un tuit de Julian Popov, ex-ministre del govern búlgar, que resumia la situació així:

Figura 1. Tuit de Julian Popov, enviat en anunciar-se la tercera extensió del Brexit. Diu així: «És l’any 2192. El Primer Ministre britànic visita Brussel·les per demanar una extensió de la data límit del Brexit. Ningú recorda quan va començar aquesta tradició, però cada any atreu turistes de tot el món»

La guerra de posicions parlamentària

L’allargament del conflicte ha dut a situacions aparentment contradictòries. Com a condició expressa per a la primera extensió, el Regne Unit es veia abocat a participar a les eleccions de maig al Parlament Europeu – el mateix parlament del qual havia votat independitzar-se tres anys abans. Per a certs sectors, la votació es va voler entendre com a un segon plebiscit. Les eleccions les guanyaria el “Brexit Party”, el nou partit de Nigel Farage, l’únic que enarborava un Brexit clar i dur, amb el 30,5 % del vot. El segon partit, reconeguts com el principal partit pro-remain, amb un 19,6 % del vot i havent-ne guanyat un 13 % respecte a les eleccions de 2014, era el dels “Liberal Democrats”. En tercer lloc, amb un 13,6 % del vot i havent-ne perdut un 11 %, se situava el Partit Laborista de Corbyn. La participació va ser d’un 37 %, quasi dos punts més alta que en 2014, però encara lluny de la mitjana europea que voltava el 51 %.

El 29 de març el Parlament Britànic havia rebutjat el “May Deal” per tercera vegada i Theresa May feia formal la seva dimissió el 7 de juny. Les primàries del partit conservador, previsiblement, farien de Boris Johnson el nou primer ministre britànic. Johnson, qui havia sigut alcalde de Londres (2008-2016) i ministre d’exteriors (2016-2019) fent cúmul de nombroses polèmiques, arribava al govern amb tres prioritats: portar a terme el Brexit, unir el país i vèncer a Jeremy Corbyn.

Arriba octubre – el 31 d’aquell mateix mes s’havia de fer efectiu el Brexit – i el gabinet de Johnson anuncia a un nou acord amb la UE. El nou deal busca sobretot adreçar un dels grans maldecaps de la negociació, la frontera amb Irlanda. Per tal d’evitar qualsevol tipus de barrera física entre Irlanda del Nord i la República d’Irlanda, aquest situaria la frontera amb la UE entre Irlanda del Nord i l’illa de Gran Bretanya. Per a fer-ho possible, Irlanda del Nord hauria de romandre sota regulació Europea a la vegada que es mantindria com a part del territori duaner britànic. Malgrat el seu posicionament pro-Leave, la primera força política nord-irlandesa, el Democratic Unionist Party (DUP), que compta amb 10 escons al parlament britànic, s’oposaria al pacte en considerar-lo perjudicial per la regió. Tanmateix, el parlament britànic aconseguiria per primer cop un acord “provisional” de Brexit amb 329 vots a favor i 299 en contra. Dinou parlamentaris laboristes, en contra de la posició oficial del partit, hi van votar a favor.

Mentrestant, poc a poc, Labour feia virar el seu posicionament. El Partit Laborista, que havia mantingut una estratègica ambigüitat posicional des del referèndum de 2016 fins als voltants de les eleccions europees de Maig, decideix finalment posicionar-se a favor del Remain. També Labour, que prometia “respectar i aplicar el resultat del referèndum de 2016”, decideix finalment posicionar-se a favor d’una repetició del referèndum. El líder del partit Laborista, Jeremy Corbyn – que és entès per l’esquerra com a una persona favorable al Leave – ha defensat recentment romandre de manera oficial en una posició de neutralitat. També durant les últimes setmanes, certs sectors de Labour han reconegut que l’abandonament del votant de Leave pot suposar una davallada important de suport. Vist el canvi de rumb de Labour, és convenient recordar la posició del Partit Comunista Britànic (PCB), que assenyala un clar paral·lelisme amb la repetició de referèndums a Irlanda, Holanda o França, on diferents votacions sobre la constitució de la UE van ser repetides fins que resultaren de la conveniència de les classes dominants de Europa, després d’importants campanyes mediàtiques i de moviment de capital. La posició resumida del PCB respecte al Brexit es pot trobar en versió original al web del partit o bé traduïda al castellà en un article al Nou Treball (“Brexit: Preguntas y respuestas”, març de 2019).

Els partits minoritaris

Dels 650 escons al parlament britànic, Labour i Conservatives se’n divideixen 540. Quina és doncs la posició dels altres partits? L’Scottish National Party (SNP), amb trenta-cinc diputats al parlament britànic i partit de govern a Escòcia, és clar defensor del Remain. Cal recordar que Escòcia va basar l’opció unionista, guanyadora del referèndum d’independència del 2014, en el manteniment de la pertinença a la UE. Escòcia va ser també la regió que va emetre menys vots a favor del Brexit. Sinn Féin, el segon partit més votat d’Irlanda del Nord i amb set diputats (absents) al parlament britànic, defensa un “sí-crític” pel Remain. Tanmateix, Sinn Féin no reconeix el parlament britànic, segueix una política abstencionista estricta i ja ha declarat que sota cap circumstància posarien un peu a Westminster per a fer efectiu el seu vot. Plaid Cymru, el partit nacionalista Gal·lès, tercera força al parlament de Gal·les i amb quatre diputats al parlament britànic, és també obertament pro-Remain. Per últim, el Green Party, amb un diputat al parlament britànic, també defensa el Remain.

Arran del conflicte de Brexit, a més dels partits ja citats, n’han aparegut dos de nous. Change UK és un partit expressament pro-Remain fundat a principis de l’any 2019. Tot i no haver-se presentat a les eleccions generals de 2017, compta amb un total de cinc diputats al parlament que provenen de Labour (dissidents amb la direcció esquerranista de Corbyn) i dels Conservadors (dissidents amb el posicionament pro-Leave del partit). L’altre partit nou és el Brexit Party, hereu d’UKIP i de certs reductes d’extrema dreta com el British National Party (BNP). El seu líder, Nigel Farage, ja ha deixat clar que el partit no es presentaria en aquelles circumscripcions on pogués quedar dividit el vot del Leave – és a dir, allà on no guanya el partit Conservador. Farage, però, es manté crític amb el nou Deal i rebutja l’acord de compensació de UK a la UE establert en 39 bilions de lliures esterlines.

Figura 2. Evolució dels resultats de diferents enquestes al Regne Unit. Font: POLITICO (16 de novembre).

Davant la continuada incertesa, ara comptant amb un acord de Brexit a mig acceptar – o a mig rebutjar -, i en un intent de poder justificar les properes decisions que prengui el govern, el passat 29 d’octubre el parlament britànic aprovava per 438 vots a 20 la celebració d’unes eleccions generals anticipades al 12 de desembre. 

Condicions socioeconòmiques i intolerància

El Regne Unit és una de les economies més desiguals de la UE, amb un servei de sanitat pública nacional que porta temps sota mínims per falta de personal i finançament, on la precarietat laboral pròpia de la “gig economy” ha passat de representar un 4,7 % (2016) a un 9,7 % de la massa treballadora total, on el 2018 s’estimava que 320.000 persones vivien sense sostre (l’equivalent nacional a 1 cada 200 persones) i on milers de persones moren cada any de fred (certs càlculs indiquen que es tracta del segon cas més greu d’Europa, només superat pel d’Irlanda). Aquestes condicions poden ajudar a entendre el que indiquen les enquestes: el vot pro-Brexit ha estat alimentat per un augment significatiu de desconfiança, intolerància i racisme – així com sabem que succeeix amb la resta dels països del continent europeu.

Resulta evident que el votant de Leave – majoritari en persones de més de 45 anys i renta baixa – només troba continuació al seu vot de 2016 en tres partits de dreta: els Conservadors, el Brexit Party i el DUP. La defensa del vot del Leave des de l’esquerra no existeix fora de partits molt minoritaris, com el Communist Party, el Socialist Party (de tradició trostskista) i reduïts sectors de Labour que defensen el Lexit, és a dir, un Brexit d’esquerres (Lexit sorgeix de combinar “Left” i “Brexit”). L’abandonament aparent dels votants de Leave per part del partit Laborista, junt a una campanya contínua d’intoxicació basada en menystenir l’opció de Leave titllant-la d’estúpida, racista i intolerant, han acabat d’empènyer sectors de la classe obrera a naturalitzar el vot cap a partits neoliberals i pròpiament intolerants com el Brexit Party. Si bé és cert que l’èmfasi que Labour fa en polítiques per a la classe treballadora és admirable – com es poden veure recollides en el “Labour Manifesto” publicat el passat 21 de novembre – no és una casualitat innocent que l’espot publicitari de Labour, ara obertament pro-Remain, busqui abanderar l’antirracisme.

Enguany, malgrat que ja n’hem comptat dos, un tercer primer ministre podria treure el cap a partir del proper 12 de desembre. Les enquestes, però, que es posen d’acord altre cop, preveuen que serà Boris Johnson.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *