Per Pedro Jesús Fernández
Segons ens diuen les enquestes que s’han publicat ara per ara sobre els resultats electorals del comicis catalans del 14 de febrer, tot indica que podríem continuar igual.
La dreta independentista té un vot molt fidel i, malgrat les divisions i les lluites caïnites d’aquets últims anys, si sumen els resultats que ens diuen les enquestes que aconseguiran, podrien formar govern i continuar alimentant la confrontació entre els catalans i les catalanes en lloc d’ocupar-se de solucionar la crisi social, sanitària i econòmica en la qual estem instal·lats com a conseqüència de la maleïda pandèmia i la irresponsabilitat i la ineficiència d’alguns governants.
També hi ha la possibilitat de formar un govern progressista d’esquerres, si bé és una opció que dependrà molt dels resultats de les distintes opcions polítiques que s’autoproclamen d’esquerres. Si la suma del PSC i els Comuns, junts amb ERC, és superior a la suma de l’altre bloc, és possible que se formi un govern progressista que s’ocupi dels problemes reals de la majoria de la població catalana i prioritzi un programa per a solucionar els molts problemes que hi ha a Catalunya. Cal acabar amb la confrontació estèril i inútil, que de res serveix, en la que portem instal·lats més d’una dècada i dialogar i buscar una solució per sortir d’aquest embolic.
Totes les enquestes assenyalen que qui tindrà l’última i definitiva paraula serà ERC. Aquest partit, ara per ara, és el que aconseguirà major nombre de diputats, seguit dels posconvergent de Junts i en tercer lloc es situaria el PSC, si bé també hi ha qui diu que en realitat ens trobem davant d’un empat d’aquestes tres organitzacions i també podria ser el PSC el primer, la qual cosa possibilitaria més fàcilment un govern d’esquerres progressista amb els Comuns. De fet és el que diu l’última enquesta publicada, segons la qual el PSC guanyaria les eleccions i podria formar govern amb ERC i els Comuns.
Per això, són molts els que es pregunten com és possible que un partit que es diu d’esquerres, suposant que ERC aconsegueixi ser el primer, opti per un partit de dretes, amb el que tothom sap que s’han estat barallant durant els últims anys i amb el que ha estat molt difícil governar pels continus enfrontaments entre ells, i no arribi a acords per formar un govern progressista d’esquerres amb el PSC i els Comuns.
És cert que la rivalitat entre els dos partits independentistes majoritaris és tan gran que serà difícil que, si és vol sortir de l’embarrancament en el que ens troben, se posin d’acord per prioritzar polítiques socials que abordin els problemes de la gent. La prioritat de la dreta nacionalista és continuar instal·lats en la confrontació identitària fins al judici final, sense importar-les res el patiment i la desesperació de la majoria dels catalans i les catalanes, cada dia amb més dificultats per arribar a fi de mes i abandonats a la seva sort.
Resulta sorprenen que ara se’ns digui per una de les parts de l’anterior executiu que es necessita un govern “fort i cohesionat que prioritzi la gestió de la crisi”, quan tot han estat traves per evitar, possiblement, el protagonisme de qui ostentava la vicepresidència d’aquest mateix govern. Amb aliats com aquests, no es necessiten enemics.
És notori que el que vol ERC és ocupar l’espai i l’electorat de la transmutada i camaleònica CiU, ara defensora d’una independència, peti el que peti, per aconseguir el ningú sap ben bé què és el que vol. En tot cas són els de sempre, els que no han tingut gaires inconvenients en donar suport a la dreta rància espanyolista si això els permetia continuar mantenint les seves prerrogatives i els seus privilegis ancestrals, sense tenir en compte les necessitats de la classe treballadora.
Tothom és conscient i assenyala sense embuts que l’anterior govern no governava i es trobava, no només paralitzat, sinó també en una alarmant decadència que, fins i tot, desprestigiava a la Generalitat.
Hi ha una altre amenaça per embolicar més la troca. És evident que les limitacions imposades per la pandèmia afectarà a la participació. Els més optimistes la situen en un 62%, molt per sota de les dues anteriors conteses, en espacial l’última que va aconseguir situar-se en el 79%.
Els que no vagin a votar, no només per les restriccions sanitàries sinó també pel cansament al que han arribat al veure com l’enfrontament caïnita dels partits que ens governen paralitza qualsevol decisió que suposi solucionar problemes, possiblement no sàpiguen que això afavoreix a l’extrema dreta, com va passar a les passades eleccions generals.
Mai més el feixisme ha de tornar a ocupar cap espai de les nostres institucions, mai hem d’oblidar el que va significar més de quaranta anys de dictadura, mai hem de renunciar a defensar i a viure en democràcia. I l’abstenció el que fa és obrir les portes al passat i tornar a les cavernes. Els hereus del franquisme no ens volen lliures i iguals en drets i oportunitats, ens volen esclaus i al seu servei. Això és el que suposa abstenir-se.
L’abstenció és un vot pels que ens volem portar a les coves. Si es manté, com ens diuen les enquestes, tots serem responsables que la fera ocupi un espai reservat als que defensem la democràcia, tot el contrari d’allò que volen els fanàtics embadocadors feixistes. Un bon exemple ho hem viscut amb els trumpistes.
Ja n’hi ha prou. O apostem per un govern dividit i enfrontat instal·lat a la trinxera incapaç de governar o el que volem és un govern que governi i prioritzi actuacions que resolguin els problemes de Catalunya. No es pot estar en missa i replicant.
Ara tenim l’oportunitat i la responsabilitat d’acabar amb aquesta esquizofrènica i enquistada situació. Som nosaltres, en primer lloc, els que hem d’anar a votar i és urgent i necessari tenir un govern progressista d’esquerres que giri full i defensi els serveis públics, que treballi per a millorar el benestar de les persones i recuperi la dignitat a les institucions catalanes. Això hauria de ser el primer objectiu i el que defensen els partits d’esquerres, les esquerres de debò, els que venim de lluny i anem més lluny encara.