Per Pedro Jesús Fernández
Només salten les alarmes quan ocorre una tragèdia en l’entorn més, i a tot arreu se sent un clam generalitzat lamentant el tràgic succés. Però les causes d’aquests fets ni són noves ni són desconegudes per a la majoria d’aquells que tenen mitjans per evitar-les, ja que són la conseqüència d’unes polítiques que ells mateixos defensen i que prioritzen els interessos dels poders econòmics per sobre del benestar de les persones.
Davant la tragèdia que ha costat la vida a tres veïns nostres del barri de Sant Roc i que ha causat ferides a més d’una trentena de persones, entre elles un nadó que es troba en un estat molt greu, cal determinar i esbrinar amb encert les causes que han provocat aquest lamentable accident i actuar preventivament per evitar que tragèdies com aquesta no es tornin a repetir. Ens referim a la pobresa extrema que afecta més de 12 milions de persones al nostre país, ja que la pobresa no és únicament l’absència d’un ingrés monetari, sinó la incapacitat de poder viure amb dignitat i poder participar en la vida pública, d’integrar-se en la comunitat o de tenir accés a uns drets basics com l’habitatge, l’educació, la salut, etc. Això és així a Catalunya i a Badalona.
Ja ho hem escrit moltes vegades, i la Declaració Universal dels Drets Humans és categòrica: “Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d’atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat”.
Podríem també recórrer a normes, lleis i altres disposicions nacionals i internacionals que fan una crida en favor de la dignitat de les persones, la justícia, la solidaritat, el respecte i la tolerància. Però, com passa amb molts dels propòsits d’any nou, sembla que només siguin bons desitjos que tothom oblida immediatament després de signar-los.
Com s’explica que a Espanya més de 40.000 persones visquin al carrer, mentre hi ha més de 3 milions d’habitatges buits? Mai hem d’oblidar que molts d’aquests habitatges són de persones desnonades que encara han de continuar pagant la hipoteca d’una vivenda que, segons la llei, ja no és seva.
Com s’explica la creixent desigualtat entre les rendes més altes i les rendes més baixes? Mai hem d’oblidar els milions perduts per rescatar als bancs.
Com és possible que el 10 % de la població espanyola amb major riquesa acumuli un 44 % de la riquesa neta del total de les llars espanyoles? Cada vegada són més rics els rics i més pobres els pobres.
Tothom diu que hi ha recursos suficients per mantenir i millorar l’Estat de benestar. La qüestió és com es distribueix la riquesa. Per això cal que qui governa no se sotmeti al dictat dels mercats i actuï pensant en les classes treballadores: al cap i a la fi, no som nosaltres els responsables d’aquesta estafa que ha provocat l’economia especulativa, sinó que som els que l’estem patint. Com molts experts assenyalen, seria necessari un indicador nou, addicional al PIB, que determinés el nivell del benestar de les persones o el desenvolupament social.
Cal valorar el que som i no el que tenim. Cal la socialització de la tècnica i del progrés científic com úniques vies per poder alliberar-nos dels interessos particulars. Només així aconseguirem la humanització plena de la nostra espècie. Tenir fermesa i dignitat significa no rendir-se mai i continuar lluitant per fer possible un altre món, una altra societat.