No podem deixar d’agrair al Teniente Segura la feina de difusió i documentació que està fent contra vent i marea, amb els poders de l’exèrcit i l’Estat en contra. Per cobrir els costos derivats de les causes judicials que té obertes per part de l’Estat, ha posat en marxa una iniciativa solidària per a tothom que vulgui col·laborar. Aquesta és la pàgina web on podeu aportar el vostre granet de sorra, per 1 euro al mes: https://www.teaming.net/amigosdeltenientesegura
Un radiant dissabte de primavera, l’Espai Contrabandos del Raval obre les portes per donar-nos la benvinguda. A pocs dies de celebrar els quaranta-quatre anys de la Revolució dels Clavells, una conquesta popular que no hagués estat possible sense l’important paper democràtic que va tenir l’exèrcit, Luis Gonzalo Segura torna a fer un pas endavant per presentar el seu tercer llibre. L’ha anomenat El libro negro del ejército español, però avui no només ha vingut a parlar sobre el costat fosc de l’exèrcit. Amb una veu sòlida i plena de convicció, ens convida a reflexionar sobre el paper que hauria d’adoptar l’esquerra per aportar llum, claredat i democràcia a aquesta institució.
Els seus dos primers llibres (Un paso al frente, de l’any 2014, i Código Rojo, del 2015) eren novel·les de ficció que van començar a treure a la llum els draps bruts de l’exèrcit espanyol, però el Teniente Segura creia que havia d’anar més enllà. Així va néixer El libro negro del ejército español, el primer i únic assaig crític sobre les forces armades actuals, que conté un colossal treball de documentació per demostrar els fets que ha denunciat al llarg dels últims quatre anys: abusos, assetjament, negligències, corrupció, enaltiment del franquisme i un llarg etcètera. Fets que, d’altra banda, queden totalment impunes, com les vint-i-vuit agressions sexuals perpetrades per un sol capità, i que ens fan prendre consciència de la seriositat i de la magnitud del problema.
El Teniente Segura destaca la vinculació de l’exèrcit amb el sistema capitalista. Tot i la desproporcionada partida dels pressupostos de l’Estat destinada a Defensa (aquest any, sense anar més lluny, ja supera els 8000 milions d’euros), això no repercuteix positivament en l’estat de l’equipament: se segueixen utilitzant vehicles blindats de transport de persones inestables i amb una estructura dèbil; ostentem la xifra rècord d’avions Eurofighter que s’han estavellat amb pilot a Europa; i nou experts en desactivació de mines antipersona han mort per mines en mal estat (i només una era de l’enemic; la resta eren mines d’entrenament propietat de l’exèrcit). A més, el pressupost es malbarata: hi ha carros de combat emmagatzemats perquè no hi ha prou diners per a combustible, i es tenen helicòpters en hangars perquè no hi ha personal suficient per fer-los volar. Tot això, és clar, per no parlar del desorbitat deute que es va acumulant any rere any.
El llibre conté milers de referències que contrasten aquestes dades i que demostren l’existència d’uns patrons molt clars: l’adquisició i venta d’armament van acompanyades de la participació en missions internacionals de caire neocolonial, com és el cas de Iugoslàvia, l’Iraq o l’Afganistan. És evident que existeix tot un entramat social (empreses, com el Corte Inglés, o diversos bancs) que es lucra amb l’exèrcit, però els mitjans de comunicació opten per silenciar i ometre aquesta informació. És només a través del treball de persones coratjoses com el Teniente Segura que podem conèixer i entendre el funcionament de l’estructura militar del nostre país.
Al Teniente Segura, però, aquestes dades no l’interessen perquè sí; el seu objectiu és ajudar-nos a comprendre per què les forces armades tenen aquesta composició i aquest funcionament a dia d’avui. Argumenta que és un error equiparar la modernització amb la democratització: si bé la societat i les forces armades s’han modernitzat i han aconseguit ser solvents les darreres dècades, això no implica que s’hagin democratitzat. La propaganda dels mitjans de comunicació s’entesta a associar aquests dos conceptes, però la realitat és que les forces armades són essencialment franquistes, bel·licistes i obertament pro-OTAN, i tenen una falta absoluta de pluralitat.
Davant d’aquesta situació, on és l’esquerra i quin paper hauria d’adoptar? Després de ser víctimes i testimonis de la repressió de les forces armades, l’esquerra se n’ha anat desvinculant. El Teniente Segura considera que això és un greu error: quan abandonem un espai, deixem via lliure perquè la dreta l’ocupi, i això és precisament el que ha passat a l’exèrcit, dominat per forces de caire feixista i imperialista –recordem que les forces armades espanyoles han participat en la organització criminal que és l’OTAN, que en els darrers anys ha deixat quatre milions de morts i, recentment, seixanta milions de desplaçats a causa del conflicte al Iemen. La regeneració i pluralització de l’exèrcit no es pot fer sense la implicació directa de l’esquerra; haver abandonat aquest espai ha comportat que que les forces armades de l’actualitat siguin essencialment les mateixes que fa quaranta anys –si bé, com hem dit abans, més modernes.
Això és perillós perquè, tot i que les forces armades no tenen la capacitat d’envair cap dels països que ens envolten, sí que tindrien les eines suficients per reprimir la ciutadania si els grans poders ho consideressin necessari. L’exèrcit no és un espai plural ni democràtic, i per això mateix cal començar a treballar per establir-hi vincles sans i fructífers, com ja passa a països com Grècia o Portugal. Cal acostar la ciutadania a les forces armades, i les forces armades a la ciutadania. Cal recolzar les lluites laborals dels militars per obtenir més drets i llibertats, com per exemple el dret de sindicar-se, com es faria amb qualsevol altre treballador –perquè, essencialment, un militar és un treballador. Cal recuperar espais per poder avançar, i l’exèrcit n’és un de molt important.
No podem obviar, tampoc, els vincles entre les guerres i el sistema capitalista. El discurs antimilitarista ha fet que s’aixequin veus a favor d’abandonar l’exèrcit, però això també seria un error, perquè permetria que les empreses privades entressin al sistema de defensa –impedint que les forces armades es democratitzin i s’acostin a la ciutadania, que cada cop n’està més allunyada i desinformada. Les guerres no deixaran d’existir si s’eliminen els exèrcits, tal i com hem vist a l’Orient Mitjà: els exèrcits privats, conformats per mercenaris, són una realitat. Aquesta realitat obre la porta de l’ús d’aquests exèrcits privats pel benefici de les empreses privades i redueix dràsticament la capacitat de control dels estats sobre la seva pròpia defensa. Cal lluitar per la pau, però també cal lluitar per dur el discurs de la pau a les forces armades.
El missatge del Teniente Segura és clar: l’exèrcit ha d’existir, però amb una altra estructura i amb uns vincles molt diferents amb la societat i amb l’Estat. Cal democratitzar i pluralitzar les forces armades, i per això cal que els comunistes i l’esquerra en general apostem per acostar-nos als militars, per entendre la seva situació i per escoltar i recolzar les seves lluites laborals, com fem amb tots els altres treballadors i treballadores. Cal aprendre d’altres experiències, com per exemple la República espanyola, la Revolució dels Clavells portuguesa o la Revolució Russa, quan els soldats van canviar la direcció dels seus fusells i van deixar d’apuntar els oprimits per apuntar els opressors. Sols el poble salva el poble, i aquest n’és un exemple molt clar.