Hi va haver un temps en el qual el Partit Comunista era present a les principals fàbriques i empreses, als centres d’estudi, als barris. Qualsevol treballador i treballadora podia posar ulls i cara al Partit. Era el militant que es posava al capdavant en la lluita laboral al centre de treball. Qui donava la cara en les reivindicacions de la Universitat. Qui estava al costat dels seus veïns i veïnes reclamant serveis públics pel barri. Sembla que aquest model de partit funcionava. Doncs perquè es va trencar aquesta eina organitzativa que ens permetia estar arrelats a la nostra classe i als seus conflictes del dia a dia?
Si el model organitzatiu respon a les necessitats d’intervenció política, estava clar que amb l’arribada de la «democràcia» la prioritat absoluta era la participació en el joc electoral. Aquest canvi en l’àmbit organitzatiu, que es va produir al IX congrés del PCE (1978), va anar acompanyat de l’abandonament del leninisme dins del plantejament general del qual es va anomenar com eurocomunisme. No és objecte d’aquest article analitzar aquest fenomen, però recomanem la sempre lúcida reflexió de qui va ser dirigent del PSUC, Manuel Sacristán. L’evolució del PCF i en especial la desaparició de l’històric PCI donen compte del nefast resultat d’aquesta estratègia. Que, per altra banda, contrasta amb les experiències a Portugal i Grècia on els Partits Comunistes no van caure en aquesta trampa. Aquest fet va ser l’inici del declivi del PCE i el PSUC. Tot i així hem de puntualitzar que com qualsevol procés social, no es pot explicar només com el resultat d’una decisió puntual i unívoca. La realitat és molt més complexa. En aquest cas el pas de les condicions de dictadura a «democràcia», el col·lapse de les experiències socialistes a l’est i altres errors propis així com el suport que va rebre el PSOE van provocar la progressiva pèrdua d’influència de PSUC i PCE. Dit això, en l’àmbit organitzatiu va tenir un pes molt rellevant el pas de les cèl·lules (model sectorial) a les agrupacions territorials.
Doncs, què vol dir sectorialització?
La sectorializació és la construcció de l’organització allí on es dona el conflicte social. Es defineix, per tant, pel front de treball en el qual més i millor pot influir el militant, per l’espai sociopolític on desenvoluparà la seva activitat. Sectorialitzar és crear estructures internes per a la intervenció en l’extern, és organitzar millor el treball del partit cap a fora, no una forma diferent d’enquadrar militants. Els documents aprovats en el darrer congrés del PSUC expliciten que pel PSUC Viu ha de ser fonamental reforçar el paper d’avantguarda i de lluita. I que si volem un PSUC Viu de lluita hem d’apostar per un model d’implantació i influència en els centres de treball, els sectors professionals, les universitats. S’afirma que s’haurà de referenciar, per tant, l’estructura bàsica preferent del PSUC Viu en nuclis lligats a l’activitat productiva i d’estudi.
El PCE, en el seu XX Congrés (2017), va recuperar després de quaranta anys el marxisme-leninisme. En el document organitzatiu s’analitzava el següent: “Al aprobar un modelo organizativo leninista es ineludible abordar el debate de la sectorialización del PCE. Si analizamos que buena parte de los problemas organizativos nos vienen de la territorialización y el modelo de agrupación en la que hay decenas e incluso cientos de militantes en la misma estructura de base, sin repartirse las tareas y teniendo como fin el convertirse en una herramienta electoral, no podemos sino hacer una renovación profunda del modelo organizativo.”
També analitza el Partit que “La filosofía organizativa de este modelo está enfocada en tres sentidos: a) Construir la estructura del partido en torno al conflicto social en los sectores económicos. b) Desarrollar un modelo de militancia más cómodo y eficaz, trabajando en grupos pequeños bien coordinados, que permitan una mayor participación y reparto del trabajo, y con un frente de intervención más concreto y cotidiano. c) Facilitar la afiliación a nuestro Partido de las y los trabajadores.”
Sectorialitzar suposa, per tant, un canvi de paradigma. Deixar d’entendre l’activitat electoral com la principal tasca política dels comunistes (objectiu de les grans agrupacions territorials) per tornar a ser organitzadors del conflicte allà on es troba la militància, prioritzant les cèl·lules d’empresa. Això no vol dir ni molt menys renunciar a la batalla electoral però sí redefinir les prioritats i la concepció de la militància comunista.
Mai tindrem del nostre costat els periòdics ni els principals mitjans de comunicació. Aquests són propietats de la classe posseïdora i com és lògic, defensen els seus interessos. Per això és fonamental no només desenvolupar mitjans propis, ja siguin partidaris (com el Nou Treball en el nostre cas), sindicals, d’un moviment popular o de periodistes que vulguin contar la realitat des de la nostra trinxera a la lluita de classes sinó estar presents en qualsevol àmbit de socialització de la nostra classe. Allà on hi hagi un conflicte (laboral, estudiantil, d’habitatge, contra la destrucció ambiental) ha d’haver-hi comunistes donant exemple i referència amb el seu treball honest. I l’única manera de fer-ho és organitzar-nos per estar presents on viu, treballa i lluita la classe treballadora.
Altres articles d’opinió
Xavi Garcia
És ambientòleg i treballa com a professor a l'ensenyament secundari. Membre del Comité Central del PSUC viu i del CC del PCE. Ha estat Secretari General de la UJCE entre 2016 i 2019.