Il·lustració d’Adrian Tomine per a la portada de The New Yorker (juny de 2008).
Per Anna N.
Als marges creixen els espàrrecs més gustosos i les flors més salvatges.
Faré una confessió arriscada, i més en un dia com avui: no m’agrada gaire Sant Jordi. Les aglomeracions a totes les paradetes, els best-sellers a primera línia, els cops de colze, les roses de tots colors vingudes de l’altra punta del món… Potser sóc el grinch del Dia del Llibre, vés a saber, però cada any tinc la sensació que tot plegat fa olor de socarrim. O de capitalisme, més ben dit.
La massificació i comercialització banal de la cultura formen part d’aquesta competició tan salvatge del mercat; només cal que ens fixem en els aparadors de l’FNAC, la Casa del Libro o l’Abacus per adonar-nos de la voluntat d’uniformització de la literatura. Si un llibre no rendeix prou o si un autor no es transmuta en la gallina dels ous d’or, els titellaires del sector passen pàgina ben aviat. Quan arriba la jornada més esperada, ens arriben riuades de recomanacions de diaris, revistes i fins i tot tertulians de televisió. La Pilar Rahola i l’Empar Moliner recorren els platós de TV3. Ana Rosa Quintana fa promoció en horari de màxima audiència al seu propi programa. Albert Rivera aprofita per parlar del seu futur llibre i divagar sobre la llibertat i la democràcia. Els llibres recomanats es venen a grapats –alguns per mèrits propis, és clar, com Canto jo i la muntanya balla, un autèntic èxit de vendes i, a més, una autèntica meravella. Els llibres marginats pel sistema es queden, precisament, als marges.
Però a mi m’agraden els marges. M’agrada la literatura a foc lent, la literatura silenciosa. La literatura que requereix temps: temps per passejar entre les prestatgeries de la llibreria de barri, temps per parlar amb el llibreter i intercanviar impressions, temps per reflexionar sobre el que ens interessa llegir realment, més enllà de recomanacions mediàtiques. M’agrada anar a la llibreria el 24 d’abril, el 16 de setembre, o el 9 de gener. M’agrada saber què fan les editorials petites, les que no tenen en propietat edificis sencers a Barcelona ni magatzems gegants als afores. Perquè les veus que el sistema margina no es troben a les grans editorials ni solen escriure llibres de portades lluents. Perquè la compra de llibres de proximitat planteja un altre tipus de cultura que va més enllà del pur consum(isme). Per això mateix m’agrada la literatura silenciosa: perquè requereix una inversió de temps, i això avui en dia és un acte gairebé subversiu.
No m’entusiasma Sant Jordi, és cert, però entenc la importància d’aquesta jornada per a les llibreries. Sobretot enguany, quan el sector afronta una temporada crítica, amb les persianes a baix i amb moltes incògnites sobre el futur. I això no només afecta les llibreteres: darrere d’un llibre hi ha escriptores, traductores, correctores, editores, impremtes, transportistes i un llarg etcètera. Però, just quan les febleses del sistema fan tremolar els ciments de la cultura, sembla que els llibres poden salvar-se i, alhora, salvar-nos. Aquesta crisi, que encara no sabem quina forma acabarà tenint ni quines dimensions adquirirà, ha despertat una espurna. I una espurna, una de sola, pot encendre una foguera ben gran.
I és que aquests dies han nascut múltiples iniciatives per col·laborar amb les llibreries, per no deixar-les enrere en aquests temps d’aïllament i pantalles. Moltes les valora i recull l’escriptor Jorge Carrión, autor de Contra Amazon, en un article a La Vanguardia (fes clic aquí si el vols consultar). Trucar o enviar un correu electrònic a la nostra llibreria de confiança, o bé encarregar llibres a plataformes que ens permeten triar a quina llibreria volem assignar la nostra compra (com Libelista o Todos tus libros). Esperem, això sí, per anar a recollir les nostres comandes quan tot això hagi passat; no exposem els transportistes i missatgers. Hi ha opcions, sempre, per evitar un món cada cop més asèptic i impersonal. Perquè no només es tracta que ens preguntem què comprem, sinó a qui ho comprem.
En un Sant Jordi sense cops de colze, però també sense abraçades, voldria quedar-me amb el missatge que Cultura Cooperativa ha llançat aquests dies: Sempre és 23! Igual que els cubans ens recorden que “siempre es 26”, i que l’esperit de la revolució segueix viu tots tres-cents seixanta-cinc dies de l’any, des d’aquestes llibreries i espais cooperatius ens recorden que cada dia pot ser Sant Jordi. Només ens cal triar una llibreria (o més d’una!) i passar-hi temps passejant entre prestatgeries, tafanejant els títols que més ens criden l’atenció i gaudint, molt probablement, d’un bon fil musical.
Ser lectors pot ser un acte polític; ser compradors de llibres, també. És una batalla de molts de Davids contra el gran Goliat amazonià. Armem-nos amb els llibres que ens ofereixen les llibreries de proximitat, les llibreteres que tot ho couen a foc lent. Per uns barris plens de literatura, de clubs de lectura, de converses. Per uns barris, en definitiva, plens de vida.
Visca els llibres, avui i cada dia!
Molt bé, companya. Llàstima que no hàgim pogut posar parades per tenir contacte directe com a PSUCviu amb els amics i els passants interessats. A més de les teves recomanacions de llibreries tenim ara l’ocasió de llegir els clàssics del marxisme i seguir debats per la xarxa o amb connexió. Entrant a la fim.org, per exemple.
Bon final del dia del llibre, que prefereixo dir-ho així, laicament. Tot i que el nom habitual ens du a cultivar l’amistat, l’amor, l’empatia i contribuir que les criatures vegin una festa d la cultura en sentit positiu i actiu.