S’ha imposat el seny

Per Pedro Jesús Fernández

La nit del 10 de novembre hi havia molta preocupació entre tots els que es consideren persones progressistes i que lluiten per aconseguir un país més just, més democràtic i amb menys desigualtats. El disbarat de tornar a convocar unes noves eleccions en el mateix any ens ha portat a una situació mai vista a Espanya des de la recuperació de la democràcia.

Ara no toca analitzar qui va ser el responsable d’aquell despropòsit, però en vista dels resultats electorals del 10 de novembre és evident que la bèstia es va despertar i la possibilitat de passar de tenir un govern de progrés a tenir un govern retrògrad a molts ens va acoquinar. Espanya era un dels pocs països europeus on l’extrema dreta més aviat era testimonial, per no dir residual, com s’havia vist davant les reaccions de l’exhumació del dictador. El feixisme mai més.

Tanmateix, després d’aconseguir els neofeixistes tenir presència a Andalusia i altres comunitats i condicionar governs de dretes en molts llocs, les seves fanfarroneries van tenir ressò als mitjans de comunicació i es van fer més visibles cada dia. Sense cap dubte, els mitjans de comunicació han contribuït a excitar el monstre del feixisme. Però, sobretot, el comportament d’uns dirigents polítics que no han estat capaços d’observar i analitzar l’amenaça que suposava per a la democràcia temptar al diable.

La incapacitat d’arribar a un acord per formar un govern necessari i imprescindible per sortir del forat negre al que ens han portat els poders econòmics, amb la complicitat dels governs de dretes, i que ha suposat retallades en llibertats i drets socials, va ser no només d’escàndol sinó temerari. Voler provocar al diable és d’un atreviment imperdonable. 

Els resultats de la nit del 10 de novembre, efectivament, no presagiaven res de nou. Tot el contrari. La vella fera es mostrava ben viva gràcies a la irresponsabilitat, sobretot, d’aquells que pensaven que això era impossible i que tot els aniria al seu favor. I no va ser així. L’extrema dreta neofeixista aconseguia situar-se en tercer lloc en nombre de diputats al Congrés després d’una campanya estranya i intensa. De fet, va començar pocs dies després del mes d’abril, si bé, oficialment, només va durar una setmana.

La duresa de les arengues durant la campanya  dels que aspiraven a guanyar les eleccions ja anunciaven que no seria facial apropar posicions. Els discursos dels líders dels principals partits progressistes eren com a ganivets afilats llançats contra el que se suposava que era el més proper a les seves idees.

Mentrestant, la bèstia omplia les places amb proclames incendiaries contra tota iniciativa o proposta que suposés consolidar l’estat del benestar. Les idees reaccionaries del candidat neofeixista anaven obrint-se pas davant la incertesa i la confusió d’uns discursos ambigus i, a vegades, contradictoris dels dirigents progressistes.

Afortunadament, van aprendre que amb foc no es pot jugar. Poques hores després de fer-se oficial els resultats, els dirigents d’Unidas Podemos i del PSOE, Pablo Iglesias i Pedro Sánchez, anunciaven que havien arribat a un preacord per desbloquejar la situació i formar un govern progressista. Les seves prioritats se centraran en garantir els drets que protegeixin a les classes treballadores i blindar la democràcia davant l’amenaça de l’ascens de l’extrema dreta.

És evident que ens trobem davant d’una situació molt difícil. Per això cal un govern de coalició (seria el primer en la història de la recent democràcia espanyola) que abordi amb valentia els reptes que tenim a Espanya. Cal obrir un necessari i sincer diàleg, sense imposicions ni condicionaments, amb totes les forces progressistes per sumar una majoria que acabi amb les desigualtats, resolgui els problemes territorials i altres injustícies que avui hi ha a Espanya.

L’Espanya del bipartidisme s’ha acabat, així com les majories absolutes al Congrés de Diputats. Som un país plural i divers, i això ha de ser considerat com una riquesa, no com un problema. L’abraçada de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias serà una imatge difícil d’oblidar.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *