Si vol, pot

El 2 d’abril, diumenge de Rams, es va celebrar un acte a Madrid per fer oficial una notícia feia molt de temps anunciada i que tothom coneixia, però que calia formalitzar.

Yolanda Díaz, la vicepresidenta segona del govern d’Espanya i responsable de la cartera de Treball i Economia Social, entrava, sota els aplaudiments de milers de persones, en el poliesportiu madrileny de Magariños, ple a vessar, i d’altres milers que no van poder accedir i van haver de seguir la seva intervenció des del pati d’una escola propera on es van col·locar pantalles.

Anava acompanyada de dones amb responsabilitats de govern en diferents administracions i molts càrrecs electes, signe inequívoc que ens ensenya que ens trobem davant d’un fet que demostra que ha arribat el temps de les dones.

Vull ser la primera presidenta del meu país, la primera presidenta d’Espanya, va anunciar Yolanda Díaz en el seu discurs.
A Espanya hem tingut reines i presidents de govern, tan republicans com a monàrquics, també hem tingut alcaldesses, però mai hem tingut una presidenta de govern.

No entrarem a explicar la llarga lluita de les dones per aconseguir votar, només recordarem que va ser l’un d’octubre de 1931 durant la Segona República, després d’un debat intens en el congrés de diputats, que la proposició de la diputada Clara Campoamor a favor del dret de les dones a poder votar va aconseguir triomfar malgrat l’oposició d’una altra dona que considerava que encara no era el moment perquè les dones poguessin exercir aquest dret, ja que, segons ella, el vot femení estava condicionat i manipulat pels homes i l’església.

Són molts els que considerem que el segle XXI és el segle de les dones, un segle en el qual les dones tindran encara un paper més important en la nostra societat i en la política que el que tenen avui. Les reivindicacions de les dones al llarg del segle XX va servir per donar més visibilitat i protagonisme a les dones, ja que, fins aleshores, havien estat relegades a papers secundaris i domèstics.

Per això, ens preguntem: Per què no pot ser Yolanda Díaz la pròxima presidenta del govern d’Espanya? O també: Per què no pot ser alcaldessa de Badalona una dona que prioritzi el benestar de les persones i la millora dels barris per damunt de qualsevol altra consideració?

Diuen els lletraferits que voler és poder. És a dir, que si hi ha voluntat i es treballa per aconseguir aquest objectiu, res és impossible. La confiança, la constància i la perseverança són la clau per assolir guanyar. El convenciment que tot és possible i res està escrit.

No som aquí per enfrontar-nos els uns contra els altres ni per ocupar un espai electoral, sinó per guanyar i governar el país, va dir la possiblement pròxima presidenta del govern espanyol.

Tothom sap que si es vol governar un país per assolir millorar les condicions de vida de les classes treballadores, cal obtenir la confiança de l’electorat, ja que el que volem les persones treballadores és viure dignament en una societat cada dia més cohesionada, justa i equitativa.

El que ningú vol és que hi hagi bons i dolents entre els quals volen transformar aquesta societat. Totes i tots són necessaris si es vol evitar tornar a les cavernes, a l’estela de l’autoritarisme postdemocràtic que bufa amenaçadorament a Europa.

Només aquells que enyoren l’Espanya en blanc i negre, els que defensen allò de com pitjor, millor, són els que creuen que amb la dreta i la ultradreta rància i cavernícola en el govern, aleshores, el poble s’aixecarà contra la barbàrie, com si l’experiència no ens hagi demostrat que sota els governs autoritaris es perden drets i llibertats, al mateix temps que s’incrementen les injustícies i les desigualtats.

Ara bé, no tots són iguals. Cal prioritzar polítiques socials i no s’ha de tenir por davant els poderosos, sinó tot el contrari. Defensar les classes treballadores ha de ser la prioritat de qualsevol govern d’esquerres i progressista. No s’hi val badar.

Les contradiccions i les dubtes sobre allò que s’ha de fer per millorar les condicions de vida i la felicitat de les classes populars només serveixen per alimentar les bestioles voraces i depredadores del comú i generen la desafecció i la desconfiança amb les organitzacions que defensen que una altra societat és possible.

També a Badalona podríem tenir una alcaldessa que escolti a la gent i treballi per transformar la ciutat i fer de Badalona una ciutat més cohesionada i model de convivència i solidaritat.

S’ha demostrat que la perseverança, la confiança en aconseguir el que volem són actituds que, com diuen els anglesos, «where there’sa will, there‘s a way» que traduït literalment vol dir que on hi ha voluntat, hi ha camí. I es fa camí al caminar, va dir l’insigne poeta Antonio Machado. I per això s’ha d’escoltar i sumar a totes aquelles organitzacions i persones que treballen per una altra societat, sense deixar de prendre decisions i superar tota mena d’obstacles per continuar avançant col·lectivament i solidàriament.

Altres articles d’opinió

Pedro Jesús Fernández

Activista social y cultural. Regidor del PSUC en el primer ajuntament democràtic de Badalona