Teresa Pàmies i les dones del PSUC

Per A. M. S.

La commemoració del centenari del naixement de Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 – Granada, 2012) ha tingut de moments dos actes importants. L’un a l’Institut d’Estudis Catalans, on se li va dedicar una jornada completa a la seva vessant literària. L’altre al Museu d’Història de Barcelona, MUHBA, on la figura humana, literària i sobretot política va ser analitzada en el context de la guerra, l’exili, el retorn i la lluita clandestina. A més de Teresa Pàmies, amb bon encert es va presentar un panorama de la lluita de les dones comunistes durant la guerra i sota el franquisme.

La dimensió literària de Pàmies, tardana, autodidacta, sempre sotmesa a múltiples obligacions, entre elles els fills i el marit clandestí, va ser prou apreciada perquè va començar amb un excel·lent llibre doblement biogràfic, Testament a Praga, on explica la vida del seu pare i, de passada, en biaix, la seva. El fet del premi li va facilitar el retorn a Catalunya des de l’exili parisenc on el PSUC hi tenia una posició de semi-legalitat i la va abocar a la vida cultural barcelonina, facilitant la seva transformació en escriptora d’èxit. No esmentaré aquí la totalitat de les seves múltiples obres; només algunes.

A Quan érem capitans explica la participació molt activa de la joventut i les dones a la rereguarda i com les JSUC van ser el darrer baluard, minso, contra l’entrada de les tropes franquistes. Va ploure tot el dia i Dona de pres ens expliquen la vida compartida amb Gregori López Raimundo, un altre dels joves de la JSUC. A Ràdio Pirenaica ens comenta una altra etapa de la seva vida, quan s’ocupava de les emissions en català de la ràdio comunista. Finalment vull esmentar Estem en guerra, recull sense censura de les seves principals intervencions en mítings i en articles durant la guerra, que és una mena d’autocrítica del sectarisme estalinista.

A les ressenyes habituals sí que es parla de les JSUC i s’esmenta que es va casar amb Gregori López Raimundo, però aconsegueixen no mencionar mai el PSUC. Com a militant va tenir una actuació destacada, amb el seu propi criteri. Vull assenyalar ací que amb Joaquim Sempere va contribuir, perquè n’eren testimonis directes, com Carrillo també, a  fixar una valoració positiva del maig francès. Si en aquest cas va saber comprendre què hi havia de nou en la revolta dels estudiants, en canvi la seva valoració de les Jornades Catalanes de la Dona va tenir moltes crítiques de les mateixes dones del partit. Com a militant, tenia per tant una mirada pròpia, que va mantenir fins a la seva mort, a Granada, on hi tenia el fill metge.

Per a més informació, us recomano consultar https://tpamies.webnode.cat/

***

En gran part, el que acabo d’escriure és la meva crònica personal suscitada per la intervenció de José Luis Martin Ramos i Pere Gabriel a l’acte del MUHBA, amb la participació de l’Associació Catalana d’Investigacions Marxistes. Però aquest acte no es va dedicar només a parlar de Pàmies, sinó que es va completar amb un bon fresc sobre les dones del PSUC.

Com ens van explicar Cèlia Canyelles i Rosa Toran, quan la joveníssima Teresa Pàmies arriba a Barcelona després d’haver participat ja en el Bloc Obrer i Camperol a les terres de Lleida, es troba amb dones actives i formades en el camp de l’esquerra obrera –com Carme Julià, per exemple. Es veu envoltada per les dones que van participar a la columna Bayo a Mallorca. D’altres tan joves com ella, Marina Ginestà, dones procedents d’altres formacions, amb qui muntaran plataformes unitàries de dones, com Reis Bertral, aleshores a Estat Català i que després de la guerra entrarà al comitè central del PSUC, infermeres de batalla, actives als fronts, escriptores com Susanna March. També Anna Sugranyes, de Reus, cosidora, afiliada a la UGT i després al PSUC, de la qual en sortirà properament la biografia. En poder retornar de l’exili serà molt activa al seu Reus.

Després de la guerra, la reconstitució de les organitzacions del PSUC va comptar amb l’ajut de moltes dones de pres, que feien d’estafeta o de correu, o amb responsabilitats en la guerrilla urbana, com ara la Peque, Tomasa Cuevas i tantes altres que conegueren la presó de Les Corts o la Trinitat. D’això i de les etapes posteriors en parlaren Mari Cruz Santos i Soledad Bengoechea, aquesta última autora del llibre Les dones del PSUC. Soledad es va referir a la primera universitària organitzada, Maria Rosa Borràs, torturada, nou mesos de presó, exiliada forçosa i de retorn impulsora junt amb Giulia Adinolfi, Pilar Fibla, Juliana Joaniquet i dones obreres que costava que no se les obligués a ser pur puntal dels marits militants, del Moviment Democràtic de Dones. També hi participà Manuela Carmena, aleshores “refugiada” a Barcelona. Van aconseguir treballar amb dones catòliques i a impulsar les reivindicacions generals i feministes.

No podem oblidar Maria Salvo o Laia Berenguer, ni totes les que van ajudar a muntar les Jornades Catalanes de la Dona, ja en plena transició, i que va representar un salt qualitatiu en el moviment feminista. La sessió ens va oferir una imatge del paper creixent però limitat de les dones del PSUC durant la guerra i el franquisme, amb poca participació als òrgans de direcció. A prop del “poder” hi veig, sobretot, Leonor Bornao i Margarita Abril, que junt amb Teresa Pàmies estaven directament vinculades amb el nucli dirigent de París.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *