L’entreteniment és molt més que un simple passatemps. En realitat, és una eina poderosa que les classes dominants utilitzen per modelar la nostra visió del món. La sèrie The Madness, estrenada recentment, és un exemple perfecte de com el capitalisme utilitza la cultura per desmobilitzar les masses i perpetuar la seva hegemonia. Des d’una perspectiva marxista i gramsciana, analitzem com aquesta sèrie, lluny de ser innocent, opera com un dispositiu ideològic per sostenir l’statu quo.
La lluita individual com a trampa
La trama de The Madness segueix Muncie Daniels, un comentarista polític que es veu atrapat en una conspiració després de presenciar un assassinat. A primera vista, sembla una narrativa emocionant i subversiva: un home que lluita contra una xarxa de poderosos per demostrar la seva innocència. No obstant això, el missatge subjacent és clar: la lluita és individual i està destinada al fracàs.
Aquí rau un dels principals mecanismes ideològics del capitalisme. En presentar la lluita contra el poder com una tasca personal, la sèrie invisibilitza la força de l’acció col·lectiva. En lloc de mostrar les masses organitzant-se contra les estructures opressives, tot recau en les accions d’un sol individu. Això reforça la idea que la transformació social és impossible o, en el millor dels casos, que depèn d’herois solitaris, no de la classe treballadora.
La conspiració com a boira ideològica
Un altre element clau a The Madness és el seu enfocament en una conspiració nebulosa, on els villans són figures intercanviables. Això alimenta un discurs conspiranoic que desvia l’atenció de les veritables estructures de poder. Els multimilionaris, els grans empresaris i els banquers —els qui realment controlen el sistema— queden fora del focus. En lloc d’això, se’ns presenta un «dolent» que podria ser qualsevol, diluint així la possibilitat d’una anàlisi materialista de la realitat.
Des d’una perspectiva gramsciana, això és hegemònic en la seva essència. Antonio Gramsci va argumentar que les classes dominants mantenen el seu poder no només a través de la força, sinó també mitjançant el control de les idees. Les narratives com la de The Madness reforcen aquesta hegemonia en plantejar que, encara que derrotis un «villà», un altre ocuparà el seu lloc. Aquest discurs desmobilitza l’espectador, fent-lo pensar que la lluita contra el sistema és inútil.
La representació deliberada de Patrice Lumumba
Un punt especialment significatiu a la sèrie és la referència a Patrice Lumumba, el líder anticolonial i revolucionari congolès. A The Madness, Lumumba és esmentat a través d’un personatge que crida a la lluita armada contra la burgesia, però aquest personatge és retratat com algú «desequilibrat». Aquest tractament no és casual. Lumumba, qui simbolitza la resistència contra l’imperialisme i l’explotació, és reduït a una caricatura, cosa que reforça la idea que aquells que busquen transformacions radicals estan fora de la realitat.
Aquest recurs és una tàctica comuna en les produccions culturals capitalistes: cooptar figures revolucionàries per neutralitzar-les. En associar la lluita contra l’opressió amb la bogeria, la sèrie deslegitima qualsevol forma de resistència organitzada, enviant un missatge clar a l’espectador: no lluitis, no val la pena.
L’espectacle com a sedant
En última instància, The Madness compleix una funció hegemònica en oferir a l’espectador una vàlvula d’escapament emocional. En denunciar de manera superficial els abusos del poder —com assassinats, desnonaments i corrupció—, la sèrie permet que l’espectador s’indigni, però sense canalitzar aquesta energia cap a l’acció col·lectiva. És un exemple clar del que Gramsci va denominar «transformisme»: la capacitat del capitalisme per absorbir crítiques i convertir-les en part de la seva narrativa.
Conclusió: reconèixer la trampa, organitzar la lluita
És crucial analitzar productes culturals com The Madness des d’una perspectiva crítica. No són meres obres d’espectacle; són eines ideològiques que reforcen l’hegemonia capitalista. La sèrie ens convida a acceptar que la transformació social és impossible, que la lluita és individual i que els revolucionaris estan fora de lloc. Però la realitat és molt diferent.
La transformació només pot sorgir de l’acció col·lectiva, de l’organització de la classe treballadora i de la construcció d’un nou bloc històric que desafii el capitalisme. Només la lluita organitzada pot convertir-se en una palanca emancipadora per acabar amb l’hegemonia de la burgesia.
Reconèixer aquestes trampes culturals és el primer pas per desmuntar-les. Com a espectadors i com a treballadors, hem de passar de la indignació passiva a l’acció conscient. Perquè, al final, la veritable bogeria és seguir creient que el capitalisme és l’únic camí possible.
Redactat per Gonzalo Sánchez, Secretari de Comunicació del PSUC