La matinada del 20 de març de 2003 acabava el termini donat pel president Bush a Sadam Hussein i començava el bombardeig massiu sobre la ciutat de Bagdad. Iniciava així una de les guerres contemporànies més sagnants i que han comptat amb un major rebuig per part de la població dels diferents països involucrats, entre ells Espanya.
És difícil calcular els morts directes i indirectes provocats per la invasió estatunidenca, variant la xifra entre 200 mil i 600 mil. Alguns càlculs recents parlen de fins a un milió de persones mortes en les accions militars i les condicions de fam, salut i conflictes posteriors generats. El resultat és conegut, un país devastat producte de la cobdícia de l’imperialisme estatunidenc i el seu ímpetu per controlar Orient Mitjà.
La participació espanyola i les mobilitzacions per la pau
En 2003 amb la segona presidència, i un PP amb majoria absoluta, el govern de José María Aznar es projectava com la Nova Europa; un concepte sorgit des de la Secretaria de Defensa dels EUA de Donald Rumsfeld. Aquesta nova aliança europea plantejava el lideratge dels països que “s’havien desfet del comunisme” com Polònia i Hongria i aquells amb passat feixista com la Itàlia de Berlusconi, Portugal de Durão Barroso i Espanya d’Aznar. Tot això flanquejat per l’etern aliat, el Regne Unit de Blair. Aquest concepte, més enllà de contraposar amb la “vella Europa” d’Alemanya i França, contenia una idea fonamental per a entendre el desenvolupament de la política exterior estatunidenca i europea. La “nova Europa” no era més que la submissió del continent a les polítiques militaristes de l’OTAN i els EUA enfront de l’enemic extern qui ja no era la Unió Soviètica sinó el “terrorisme”.
La nova aliança es certificava amb la famosa foto del “trio de les Açores”, una trobada realitzada a les illes portugueses que afirmava, cinc dies abans del bombardeig sobre l’Iraq, la credibilitat a l’existència d’armes de destrucció massiva al país i per tant el suport explícit d’aquesta Nova Europa a la intervenció militar.
Les mobilitzacions a tot el món per a frenar la guerra de rampinya no es van fer esperar i per descomptat en el cas d’Espanya van ser un factor determinant per a la caiguda del govern del PP. Milions de persones van participar en les mobilitzacions que van durar mesos, denunciant les mentides del govern i dels mitjans de comunicació, qui van ser una arma més en la “guerra contra el terror”.
Vint anys després
Pràcticament tots els líders mundials han tractat d’exculpar-se, entre ells Bush, qui va comandar la invasió. Tots excepte Aznar, qui fa pocs mesos va afirmar que no pensava demanar perdó i es va reafirmar que la invasió va ser correcta. A vint anys el concepte de “Nova Europa” perviu, potser amb altres actors, però amb el mateix objectiu, alinear Europa a l’OTAN i els interessos estatunidencs.
