El dijous 16 de març el Banc Central Europeu (BCE) decideix a contracorrent pujar 50 punts bàsics els tipus d’interès per a l’euro. Contra tot pronòstic perquè la fragilitat financera de les últimes setmanes deixava la porta oberta a una suavització de la política monetària. A la caiguda de Sillicon Valley Bank (SVB), es va sumar el col·lapse del segon major banc del sector financer suís, Credit Suisse que ha acabat absorbit pel seu competidor directe.
La situació actual reflecteix una complexa cruïlla. Per un costat, la reducció de la inflació, i per l’altra, el perill d’un aterratge forçós de l’economia per la banda financera. Els dos objectius són difícilment reconciliables. La reducció de la inflació exigeix (no necessàriament) una reducció del flux monetari que a la vegada és la principal causa d’aquest nou xoc financer. Per tant, la solució a la situació financera, exigiria abandonar temporalment la lluita contra la inflació. Aquesta contradicció s’ha fet palesa en el context nord-americà amb el “fals rescat” de la Reserva Federal Nord-americana a la banca californiana. Mentrestant, en el context europeu, la presidenta del BCE, Lagarde, a la vegada que comunica la pujada dels tipus d’interès, anuncia “a la Draghi” proporcionar estabilitat financera en cas que sigui necessari a través d’injeccions de liquiditat.
La qüestió queda clara. El capitalisme contemporani es troba en una forta contradicció que demostra la seva inestabilitat sistèmica i la seva incapacitat per mantenir un ordre funcional. Per un altre costat, també es revelen les preferències de les elits d’aquest mode de producció. A mitjans de l’any passat, quan la inflació començava a suposar un problema, la política de pujades de tipus d’interès es va aplicar de forma automàtica sense tindre en compte les seves implicacions en els mercats de treball. No oblidem, que en el vessant productiu, la restrictiva política monetària esta provocant la contracció de l’economia i la pèrdua de llocs de treball. Com a exemple, aquesta setmana Amazon ha anunciat l’acomiadament de 9.000 treballadors. Malgrat això, quan la política monetària comença a amenaçar el sector bancari, es posen tots els medis possibles a disposició de la burgesia financera. Com sempre, les crisis, les acaben pagant els treballadors. Tanmateix, això ja és un altre tema.
