La Revolució Sandinista ha estat un dels processos més significatius de lluita popular i transformació social a l’Amèrica Llatina. El triomf del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) el 1979 va posar fi a dècades d’opressió sota la dictadura somocista i va obrir una nova etapa marcada per reformes estructurals, resistència davant la ingerència estrangera i la construcció d’un model polític i econòmic basat en la justícia social.
A la seva primera etapa, la Revolució Sandinista va rebre un ampli consens dins de les forces d’esquerra i progressistes, que van reconèixer els seus èxits en matèria de reducció de la pobresa, alfabetització i millora de les condicions de vida. Tanmateix, amb el desplaçament del tauler polític cap a la dreta, la crisi ideològica d’una part de l’esquerra i l’hegemonia cultural conservadora, la percepció sobre Nicaragua ha estat profundament distorsionada.
Avui, molts sectors progressistes, mancats d’una anàlisi de classe sòlida, han caigut en el marc narratiu imposat per l’imperialisme, titllant el govern sandinista de «dictadura» o donant-li suport amb reserves. Aquesta feblesa ideològica no és nova: forma part d’un procés històric en què l’esquerra ha estat fragmentada i sotmesa a una ofensiva mediàtica que legitima només aquells governs que no qüestionen el sistema capitalista.
Aquest text té un objectiu clar: demostrar que el sandinisme actual no és una ruptura amb el de 1979, sinó la seva continuació històrica. El govern del FSLN segueix representant la sobirania popular, la independència nacional i la justícia social. Les polítiques implementades des del retorn del sandinisme al govern el 2007 són coherents amb els principis revolucionaris que van guiar la lluita contra la dictadura somocista i la resistència davant les agressions imperialistes.
Malgrat sancions, intents de desestabilització i campanyes de desinformació, Nicaragua ha consolidat un model alternatiu al neoliberalisme i ha demostrat que és possible un desenvolupament basat en la justícia social i la planificació econòmica. Defensar el sandinisme avui no és només una qüestió de solidaritat amb Nicaragua, sinó de coherència política per a qualsevol persona que es reivindiqui d’esquerres.
I. Context històric i polític de la Revolució Sandinista
La Revolució Sandinista, que va triomfar a Nicaragua el 1979, representa una fita en la lluita per la justícia social i l’autodeterminació a l’Amèrica Llatina. Aquest moviment, liderat pel Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN), es va inspirar en les idees d’Augusto C. Sandino i en els principis del marxisme-leninisme per enderrocar la dictadura d’Anastasio Somoza Debayle, posant fi a dècades d’opressió i desigualtat.
Antecedents de la Revolució
La dinastia Somoza va governar Nicaragua des del 1936 fins al 1979, consolidant un règim autoritari caracteritzat per la concentració de la riquesa, la repressió política i la subordinació a interessos estrangers, especialment dels Estats Units. Durant aquest període, la majoria de la població nicaragüenca vivia en condicions d’extrema pobresa, sense accés a serveis bàsics com l’educació i la salut.
Com a resposta a aquesta situació, el 1961 es va fundar el FSLN, una organització polític-militar que va adoptar la lluita armada com a mitjà per assolir l’alliberament nacional i la justícia social. Després d’anys de guerrilla i mobilització popular, el FSLN va aconseguir enderrocar el règim somocista el 19 de juliol de 1979, instaurant un govern revolucionari compromès amb profundes transformacions socials, econòmiques i polítiques.
Primers anys de la Revolució
Després del triomf revolucionari, el nou govern va implementar una sèrie de reformes orientades a millorar les condicions de vida de la població i a construir una societat més equitativa:
- Reforma Agrària: Es van redistribuir més de dos milions d’hectàrees de terra, beneficiant milers de famílies camperoles i promovent la justícia social en l’àmbit rural.
- Campanya Nacional d’Alfabetització: L’any 1980 es va dur a terme una massiva campanya que va reduir l’analfabetisme del 50,3% al 12,9% en pocs mesos, sent reconeguda internacionalment pel seu èxit.
- Sistema de Salut Universal: Es va establir un sistema de salut gratuït i accessible, aconseguint disminuir significativament la mortalitat infantil i eradicar malalties endèmiques.
Desafiaments i contrarevolució
Malgrat aquests avanços, la Revolució va enfrontar una ferotge oposició tant interna com externa. Grups contrarevolucionaris, coneguts com la «Contra», finançats i entrenats per l’Agència Central d’Intel·ligència (CIA) dels Estats Units, van dur a terme una guerra de desgast que va causar milers de morts i una devastació econòmica considerable.
A més, el govern dels Estats Units va imposar un embargament econòmic i va promoure accions diplomàtiques per aïllar Nicaragua en l’àmbit internacional. Aquestes agressions pretenien desestabilitzar el govern sandinista i revertir les conquestes socials assolides.
Transició i retorn del FSLN al poder
L’any 1990, després d’una dècada de conflicte i sota la pressió de la comunitat internacional, es van realitzar eleccions generals en les quals el FSLN va acceptar una transició pacífica del poder, demostrant el seu compromís amb la democràcia i la pau. No obstant això, els governs neoliberals que el van succeir van implementar polítiques que van revertir molts dels èxits socials de la Revolució, augmentant la pobresa i la desigualtat.
El 2007, el FSLN, liderat per Daniel Ortega, va tornar al govern mitjançant eleccions democràtiques, inaugurant una nova etapa de transformacions orientades a restituir els drets socials i econòmics de la població. Des de llavors, s’han implementat programes socials, inversions en infraestructures i polítiques d’inclusió que han millorat significativament la qualitat de vida dels nicaragüencs.
II. Democràcia participativa i protagònica a Nicaragua
La democràcia a Nicaragua no és un simple exercici electoral reduït a l’emissió de vots cada cert temps, com passa en els models liberals convencionals. Al país, la democràcia s’entén com un procés constant de participació, protagonisme i apoderament popular. La Revolució Sandinista ha construït un model en què la presa de decisions no està monopolitzada per les elits econòmiques o polítiques, sinó que involucra activament la població en tots els nivells de gestió.
El model de democràcia participativa
Des del retorn del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) al poder el 2007, s’ha consolidat un model de governança basat en el poder del poble. S’ha deixat enrere la visió tradicional de la democràcia representativa, on els ciutadans elegeixen els seus governants i després queden relegats a un paper passiu. En lloc d’això, el model sandinista ha enfortit la democràcia directa i participativa, permetent que els nicaragüencs incideixin en la construcció del país de manera quotidiana.
Els Consells de Poder Ciutadà (CPC) i els Gabinets de la Família, Comunitat i Vida són exemples clars d’aquesta democratització de la gestió pública. Aquests espais permeten a la població organitzar-se, debatre i proposar solucions als problemes locals, garantint que les polítiques implementades responguin realment a les necessitats de la gent.
Un dels majors èxits d’aquest model és que ha aconseguit desactivar les estructures clientelistes que caracteritzaven la política nicaragüenca abans del retorn del sandinisme al govern. Ja no és l’elit qui imposa les decisions des de dalt, sinó que els ciutadans tenen mecanismes efectius per incidir en els assumptes públics.
Consells de Poder Ciutadà: el poble com a protagonista
Els CPC han estat la pedra angular del model de democràcia participativa. Es troben presents en barris, comunitats rurals i sectors estratègics de l’economia. La seva funció és garantir l’articulació directa entre el poble i l’Estat, permetent que les necessitats siguin ateses sense intermediaris.
Aquests consells han tingut un paper clau en múltiples àrees, entre elles:
- Gestió comunitària de projectes d’infraestructura: La construcció de camins rurals, habitatges i sistemes d’aigua potable ha estat debatuda i prioritzada des de la base social.
- Control popular de programes socials: Plans com Fam Zero i Usura Zero han estat dissenyats i implementats amb la participació dels mateixos beneficiaris, assegurant la seva efectivitat.
- Participació en la seguretat ciutadana: Els CPC col·laboren amb les autoritats locals per enfortir la convivència pacífica i la resolució de conflictes dins de les comunitats.
Aquest model ha permès que la democràcia transcendeixi la lògica electoralista i es converteixi en un exercici quotidià, on cada ciutadà té veu i vot en la gestió dels assumptes públics.
El paper de les dones en la democràcia participativa
Un dels aspectes més revolucionaris de la democràcia participativa a Nicaragua ha estat la inclusió de la dona en tots els espais de decisió. Actualment, Nicaragua és un dels països amb major representació femenina en càrrecs polítics i administratius.
Gràcies a la implementació de lleis d’equitat de gènere i a la promoció de la participació de les dones en els Consells de Poder Ciutadà i en els Gabinets de la Família, la Revolució Sandinista ha aconseguit que la lluita feminista no sigui només una bandera, sinó una realitat tangible.
- Nicaragua ocupa el primer lloc a Amèrica Llatina en equitat de gènere en participació política.
- Més del 50% dels càrrecs públics són ocupats per dones, des de ministres fins a alcaldesses i líders comunitàries.
- Els CPC han promogut l’eradicació de la violència de gènere, facilitant la denúncia i l’acompanyament en casos d’agressió.
Aquest és un èxit històric que desmunta el mite que els models d’esquerra releguen la dona en la política. A Nicaragua, la dona és protagonista del canvi.
Pressupost participatiu: el poble decideix en què s’inverteix
Un altre dels mecanismes clau en la democràcia participativa nicaragüenca és el pressupost participatiu. En aquest esquema, el poble, a través de les seves organitzacions comunitàries, decideix com es distribueixen els recursos públics a nivell municipal.
Cada any, les comunitats presenten les seves propostes d’inversió en assemblees obertes, prioritzant necessitats com:
- Construcció i manteniment d’escoles i centres de salut.
- Projectes productius per al foment de l’economia local.
- Inversió en infraestructura viària i accés a serveis bàsics.
Aquest model ha estat un baluard contra la corrupció i el malbaratament de fons públics, ja que el poble supervisa directament en què s’inverteix i té mecanismes per denunciar irregularitats.
Educació i formació política: la base d’una ciutadania conscient
Per garantir que la democràcia participativa funcioni de manera efectiva, Nicaragua ha implementat un programa d’educació i formació política a través de les Cases de Cultura i els espais d’encontre del FSLN.
S’han creat programes d’alfabetització política on els ciutadans aprenen sobre:
- La història de la Revolució Sandinista i el pensament de Sandino.
- Els drets i deures ciutadans dins del model de democràcia participativa.
- Estratègies per a l’autogestió comunitària i el desenvolupament local.
Aquesta formació ha permès que el poble nicaragüenc no només participi, sinó que ho faci amb un alt nivell de consciència política i compromís amb la Revolució.
Resultats tangibles: la democràcia participativa en xifres
La consolidació d’aquest model ha permès assolir èxits sense precedents en termes de participació ciutadana i governança efectiva:
- El 97% de la població ha participat en almenys una assemblea comunitària en els darrers 5 anys.
- Més del 85% dels projectes municipals han estat decidits per les comunitats a través del pressupost participatiu.
- El 90% de la població expressa confiança en la gestió dels programes socials sota aquest model.
Aquestes dades reflecteixen que la democràcia a Nicaragua no és un concepte abstracte, sinó un sistema viu, construït des de baix i orientat al benestar de les majories.
III. Avanços socioeconòmics a Nicaragua: un model de desenvolupament amb justícia social
El desenvolupament econòmic a Nicaragua no és el resultat de la imposició de receptes neoliberals ni de la dependència d’organismes financers internacionals. Des del retorn del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) al govern el 2007, el país ha adoptat un model que combina la inversió pública, el reforç del sector productiu nacional i una profunda vocació social, amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida de les majories.
Malgrat els intents de desestabilització i les sancions imposades per potències estrangeres, Nicaragua ha demostrat una resiliència econòmica destacable, aconseguint avenços significatius en la reducció de la pobresa, el creixement sostingut i la millora dels sectors estratègics de l’economia.
1. Creixement econòmic sostingut i estabilitat macroeconòmica
A diferència dels models extractivistes que han caracteritzat altres economies llatinoamericanes, el model nicaragüenc es basa en el desenvolupament productiu i la inversió en sectors estratègics.
- Entre 2007 i 2023, Nicaragua va mantenir una taxa de creixement mitjana del 4,2% del PIB, amb excepció del període 2018-2020, quan els intents de cop d’estat i la pandèmia global van afectar l’economia.
- L’any 2023, el creixement del PIB va ser del 4,6%, impulsat pel sector serveis, l’agroindústria i la inversió en infraestructures.
- Les reserves internacionals s’han mantingut estables, garantint la capacitat del país per afrontar fluctuacions econòmiques externes.
Aquests resultats desmenteixen el discurs de l’oposició, que busca presentar Nicaragua com un país en crisi. Lluny d’això, la nació ha demostrat una capacitat de recuperació impressionant, mantenint estabilitat fiscal i creixement en sectors clau.
2. Reducció de la pobresa i augment del benestar social
Un dels majors èxits del FSLN ha estat la reducció sostinguda de la pobresa i la millora de les condicions de vida de la població.
- L’any 2005, el 48,3% de la població vivia en situació de pobresa; el 2016, aquesta xifra es va reduir al 24,9%.
- La pobresa extrema va passar del 17,2% el 2005 al 6,9% el 2016, amb una tendència a la baixa en els últims anys gràcies als programes socials del govern.
- L’accés a l’alimentació ha millorat notablement gràcies a programes com «Fam Zero», que ha beneficiat més de 200.000 famílies rurals, lliurant insums agrícoles, bestiar i finançament per a la producció alimentària.
Nicaragua ha demostrat que és possible reduir la pobresa sense recórrer a la privatització de serveis essencials ni a l’endeutament massiu amb organismes com el FMI.
3. Infraestructura i energia: La modernització del país
El creixement econòmic de Nicaragua ha anat acompanyat d’un fort impuls en la infraestructura, l’electrificació i l’accés als serveis bàsics.
- El 99% de les carreteres del país estan en bon estat, posicionant Nicaragua com una de les nacions amb millor infraestructura viària de Centreamèrica.
- L’accés a l’energia elèctrica ha passat del 54% el 2007 al 99% el 2023, gràcies a la inversió en energies renovables i electrificació rural.
- El 76% de la matriu energètica del país prové de fonts renovables, reduint la dependència de combustibles fòssils i enfortint la sobirania energètica.
Gràcies a aquesta planificació estratègica, Nicaragua no només ha millorat la connectivitat i l’accés a serveis, sinó que ha fomentat el creixement del sector productiu, facilitant el comerç intern i extern.
4. Salut i educació: drets garantits per al poble
A diferència dels models neoliberals que privatitzen l’educació i la salut, el FSLN ha consolidat un sistema gratuït, accessible i de qualitat en ambdós àmbits.
- L’esperança de vida ha augmentat a 75 anys el 2023, reflectint les millores en accés a la salut i nutrició.
- La mortalitat infantil es va reduir de 29 per cada 1.000 nascuts vius el 2006 a 20 el 2016, gràcies a l’expansió d’hospitals i clíniques comunitàries.
- Més del 98% de la població té accés a serveis de salut gratuïts, assegurant que cap nicaragüenc quedi desprotegit davant malalties o emergències mèdiques.
- L’analfabetisme va ser eradicat el 2009, i actualment Nicaragua és un dels països amb major cobertura educativa a Centreamèrica, amb una taxa de matrícula del 95% en educació primària.
El model educatiu i sanitari de Nicaragua és una mostra que és possible garantir drets fonamentals sense sotmetre’s a les pressions privatitzadores del capitalisme.
5. Producció i sobirania alimentària
Nicaragua ha apostat per la sobirania alimentària com a pilar del seu model econòmic. En lloc de dependre d’importacions, el país ha reforçat la producció agrícola, assegurant que l’alimentació de la població no depengui de factors externs.
- El 90% de l’arròs i el 80% del fesol consumits al país són produïts internament, reduint la dependència d’importacions i assegurant preus estables.
- Programes com «Crèdit Productiu» han finançat petits i mitjans productors, impulsant l’economia rural i garantint ocupació en el sector agrícola.
- S’ha assolit l’autosuficiència en la producció de carn i làctics, permetent fins i tot l’exportació a mercats internacionals.
Aquest model ha permès que Nicaragua faci front amb èxit a crisis globals, com l’augment dels preus dels aliments, sense que la població pateixi desproveïment o fam.
Redactat per Gonzalo Sánchez, Secretari de Comunicació del PSUC
