La Revolució Sandinista no va ser només un episodi de lluita contra la dictadura somocista el 1979, sinó un projecte històric que ha continuat fins avui. Malgrat les agressions imperialistes i les campanyes de desinformació, el sandinisme segueix dempeus, defensant la sobirania de Nicaragua i garantint els drets del poble.
En el text anterior, vam demostrar que l’actual govern del FSLN és la continuïtat legítima del procés revolucionari, assegurant avenços en justícia social, desenvolupament econòmic i participació popular. No obstant això, aquesta continuïtat no ha estat exempta d’atacs. Des de sancions econòmiques fins a intents de cop d’Estat, Nicaragua ha estat objectiu d’una ofensiva destinada a desestabilitzar el seu model sobirà i progressista.
Aquesta segona part aprofundeix en la política exterior antiimperialista del país, la seva resistència davant l’agressió occidental i el paper de l’oposició com a instrument de desestabilització. El sandinisme no només continua viu, sinó que és un referent per als pobles que lluiten per la seva autodeterminació. Defensar Nicaragua avui és defensar la dignitat dels pobles del Sud Global i combatre l’hegemonia imperialista que busca sotmetre’ls.
IV. Sobirania i política exterior antiimperialista
Des de la victòria de la Revolució Sandinista el 1979, i amb més força des del retorn del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) al poder el 2007, Nicaragua ha consolidat una política exterior basada en la sobirania, l’autodeterminació i el rebuig a tota forma d’injerència estrangera. En un món dominat per l’hegemonia de potències imperialistes que busquen sotmetre els països del Sud Global als seus designis econòmics i militars, Nicaragua ha emergit com un bastió de resistència i dignitat, alineant-se amb projectes geopolítics que prioritzen la cooperació, la integració i el desenvolupament independent.
Aquest model de diplomàcia respon a una clara convicció antiimperialista: la de no ser un peó de Washington ni de cap altra potència hegemònica, sinó actuar en funció dels interessos del poble nicaragüenc i de la integració llatinoamericana.
ALBA-TCP: la integració regional contra l’hegemonia imperialista
Des de la seva reincorporació a l’Aliança Bolivariana per als Pobles de la Nostra Amèrica – Tractat de Comerç dels Pobles (ALBA-TCP) el 2007, Nicaragua ha reafirmat el seu compromís amb un model d’integració basat en la complementarietat, la cooperació i la solidaritat, en contraposició als acords de lliure comerç dissenyats per beneficiar les elits transnacionals.
- L’ALBA ha permès que Nicaragua rebi finançament i suport en sectors estratègics com energia, salut i educació, sense les imposicions neoliberals del FMI o el Banc Mundial.
- A través de Petrocaribe, el país ha garantit el subministrament d’hidrocarburs en condicions preferencials, permetent estabilitat en el preu dels combustibles i la inversió en programes socials.
- S’han impulsat missions de cooperació amb Cuba i Veneçuela en àmbits com salut, alfabetització i producció agrícola.
L’ALBA representa un bloc de resistència davant les imposicions del capital financer internacional, oferint a Nicaragua i altres països un model de desenvolupament independent i sobirà.
2. Relacions estratègiques amb la Xina i Rússia: el final de la dependència Occidental
Un dels avenços més significatius en la política exterior nicaragüenca ha estat el reforç de les seves relacions amb la Xina i Rússia. Aquests dos països han estat aliats estratègics en la lluita contra les sancions i en l’impuls de projectes d’infraestructura, tecnologia i defensa.
Xina:
- El 2021, Nicaragua va trencar relacions amb Taiwan i va establir vincles diplomàtics amb la República Popular de la Xina, fet que va obrir noves oportunitats comercials i d’inversió.
- S’estan impulsant projectes d’infraestructura de gran escala, com carreteres, ports i el desenvolupament del transport ferroviari, amb suport xinès.
- El comerç bilateral ha crescut exponencialment, facilitant l’exportació de productes nicaragüencs sense les restriccions imposades per les economies occidentals.
Rússia:
- Rússia ha brindat suport en la modernització de les forces de seguretat nicaragüenques, reforçant la capacitat de defensa del país davant qualsevol amenaça externa.
- S’han signat acords en matèria d’energia i tecnologia, assegurant l’accés a recursos estratègics sense dependre dels monopolis occidentals.
- L’intercanvi en educació i cultura ha permès la formació de tècnics i científics en àrees estratègiques.
Aquestes aliances han permès a Nicaragua diversificar les seves relacions internacionals, reduint la seva dependència d’Occident i consolidant la seva sobirania econòmica i política.
3. La dignitat de Nicaragua als fòrums internacionals
Nicaragua ha mantingut una posició ferma i digna en els organismes multilaterals, defensant el dret dels pobles a l’autodeterminació i denunciant les polítiques intervencionistes dels Estats Units i la Unió Europea.
- A les Nacions Unides, el país ha condemnat reiteradament les agressions imperialistes contra Veneçuela, Cuba i Palestina, posicionant-se com un defensor de la sobirania dels pobles.
- A l’Organització d’Estats Americans (OEA), Nicaragua ha rebutjat els intents d’aquest organisme per legitimar cops d’estat i desestabilitzar governs progressistes a la regió.
- Ha mantingut una postura inquebrantable contra les sancions il·legals imposades per les potències occidentals, denunciant el seu caràcter contrari al dret internacional.
Aquest compromís amb la justícia global ha fet que Nicaragua sigui un referent en la lluita per la sobirania dels pobles del Sud Global.
4. Resistència davant les sancions i agressions imperialistes
Des del 2018, Nicaragua ha estat objecte d’una sèrie de sancions unilaterals imposades pels Estats Units i la Unió Europea, com a part d’una estratègia de pressió per intentar enderrocar el govern sandinista. Aquestes sancions han afectat sectors clau de l’economia, restringint l’accés al finançament i bloquejant transaccions internacionals.
Tanmateix, a diferència d’altres països que han cedit davant la pressió imperialista, Nicaragua ha respost amb una estratègia de resistència basada en la diversificació de les seves aliances i l’enfortiment de la seva economia interna.
- El govern ha impulsat la producció nacional i la substitució d’importacions per reduir la dependència dels mercats occidentals.
- S’ha reforçat la cooperació amb països com l’Iran i Turquia, ampliant l’accés a béns i tecnologies sense sotmetre’s a les restriccions dels Estats Units.
- Les sancions han esdevingut una oportunitat per fomentar la industrialització i el desenvolupament autònom de sectors estratègics.
Malgrat les pressions, Nicaragua ha demostrat que la sobirania no es negocia.
5. Solidaritat amb els pobles en lluita
Al llarg de la seva història, Nicaragua ha estat un referent de solidaritat amb els moviments i governs que resisteixen les imposicions imperialistes.
- El país ha acollit exiliats polítics de diverses nacions, perseguits pel seu compromís amb la justícia social.
- Ha expressat un suport inquebrantable a la causa palestina, denunciant els crims d’Israel i exigint el reconeixement d’un Estat sobirà per al poble palestí.
- Nicaragua ha donat suport als processos d’integració llatinoamericana com la CELAC i UNASUR, promovent la unitat davant les amenaces externes.
La solidaritat internacionalista de Nicaragua és una prova del seu compromís amb un món més just i multipolar.
V. La veritat sobre els successos del 2018: intent de cop d’estat i desestabilització
Des de l’abril del 2018, Nicaragua ha estat objecte d’una de les més agressives campanyes de desestabilització en la seva història recent. El que al principi es va presentar mediàticament com una «revolució democràtica» va ser, en realitat, un intent de cop d’estat orquestrat per sectors oligàrquics nacionals, finançats i dirigits des de l’exterior. L’objectiu era clar: destruir el projecte sandinista, acabar amb els avenços en justícia social i restaurar un model neoliberal subordinat als interessos dels Estats Units.
La narrativa imposada per la premsa internacional i les ONGs finançades des de Washington va distorsionar deliberadament els fets, ocultant la violència de l’oposició i presentant un govern legítimament elegit com un règim repressiu. Tanmateix, el poble nicaragüenc ha resistit amb fermesa, desmuntant les mentides de l’imperialisme i defensant la seva Revolució.
1. El pretext: les reformes de l’INSS i la manipulació mediàtica
El 18 d’abril de 2018, el govern de Nicaragua va anunciar reformes a l’Institut Nicaragüenc de Seguretat Social (INSS) amb l’objectiu de garantir-ne la sostenibilitat. Les mesures incloïen un augment en les contribucions dels ocupadors i treballadors, així com una lleu reducció en el percentatge de pensions per evitar el col·lapse financer del sistema.
Tot i que aquestes reformes responien a necessitats econòmiques reals i eren negociades amb el sector privat, l’oligarquia empresarial i els mitjans de comunicació opositors van aprofitar la situació per incendiar els carrers, promovent la falsa idea que el govern pretenia desposseir els jubilats dels seus drets.
- Els mitjans hegemònics, tant nacionals com internacionals, van difondre informació manipulada, afirmant que el govern havia respost amb una «brutal repressió» a unes manifestacions inicialment pacífiques.
- La realitat és que es va desplegar un pla de violència premeditat, executat per grups radicalitzats que ràpidament van prendre els carrers amb actes de vandalisme i terrorisme urbà.
2. L’escalada violenta: grups paramilitars opositors i el terror desfermat
Lluny de ser una protesta espontània, les accions desestabilitzadores van seguir un guió similar al d’altres cops tous promoguts a Amèrica Llatina.
- Des dels primers dies, bandes armades finançades per l’oposició van atacar edificis públics, incendiar alcaldies i hospitals, destruir infraestructures viàries i executar assassinats selectius contra militants sandinistes i forces de seguretat.
- Més de 198 persones van perdre la vida durant els disturbis, moltes d’elles víctimes dels grups paramilitars opositors, que segrestaven, torturaven i assassinaven aquells que defensaven la Revolució Sandinista.
- Un total de 60 centres de salut van ser destruïts o danyats, impedint l’atenció mèdica a milers de ciutadans.
- Més de 50 edificis públics van ser incendiats o saquejats, incloent-hi universitats i alcaldies, en un intent de paralitzar el funcionament de l’Estat.
- Els «tranques» (bloquejos de carreteres) imposats pels grups violents van causar pèrdues econòmiques estimades en 1.500 milions de dòlars, afectant greument el comerç i la producció agrícola del país.
Aquest nivell de violència i destrucció no pot atribuir-se a una simple protesta social. Es va tractar d’una operació de guerra híbrida, en què els grups opositors van aplicar tàctiques d’insurrecció urbana amb l’objectiu de generar caos i ingovernabilitat.
3. El paper dels Estats Units i les ONGs finançades des de l’exterior
L’intent de cop d’estat del 2018 no va ser un fenomen aïllat, sinó part d’una estratègia d’intervenció imperialista dissenyada per debilitar els governs progressistes d’Amèrica Llatina. Documents desclassificats i testimonis han demostrat la participació activa dels Estats Units en la planificació i finançament de la desestabilització a Nicaragua.
- La National Endowment for Democracy (NED) i la USAID van destinar més de 35 milions de dòlars a ONGs opositores entre 2014 i 2018.
- Mitjans de comunicació com Confidencial i 100% Noticias van rebre finançament estranger per difondre informació manipulada i coordinar la narrativa mediàtica contra el govern.
- Grups estudiantils i organitzacions de «societat civil» van ser entrenats en tàctiques de guerra psicològica, seguint els mateixos manuals utilitzats en les «revolucions de colors».
- Es van difondre notícies falses massives a través de xarxes socials, presentant imatges de repressió policial en altres països com si fossin de Nicaragua.
4. La resposta del poble i la derrota de l’intent colpista
Malgrat la violència, la Revolució Sandinista va resistir.
- Milions de ciutadans van sortir als carrers en suport al govern, exigint el restabliment de l’ordre i el fi del terrorisme opositor.
- Les forces de seguretat van aconseguir desmantellar els focus de violència sense recórrer a tàctiques repressives desproporcionades.
- L’economia, tot i estar afectada, es va recuperar ràpidament gràcies a la resiliència del model sandinista.
El fracàs de l’intent colpista de 2018 va demostrar que Nicaragua no és un país fàcil de sotmetre. El poble, organitzat en el seu model de democràcia participativa, no va permetre que la desinformació i el terror destruïssin allò que s’ha construït amb tant d’esforç.
5. La Marxa de les Flors: desemmascarant la manipulació mediàtica
En el context dels intents desestabilitzadors a Nicaragua durant el 2018, la denominada «Marxa de les Flors» es va presentar davant l’opinió pública internacional com una manifestació pacífica en honor a les víctimes de la violència. No obstant això, una anàlisi detallada revela que aquest esdeveniment va ser utilitzat com una eina de manipulació mediàtica per desacreditar el govern sandinista i promoure una narrativa de repressió estatal que dista de la realitat.
La Marxa de les Flors es va dur a terme en un clima de gran tensió política i social. Segons informes, durant aquesta manifestació, individus armats, associats amb sectors opositors, van perpetrar actes violents que van resultar en la mort de guàrdies de seguretat. Aquestes accions van ser posteriorment atribuïdes al govern, malgrat les evidències que assenyalaven el contrari.
Mitjans de comunicació opositors i algunes organitzacions no governamentals van difondre àmpliament la narrativa que la Marxa de les Flors havia estat brutalment reprimida pel govern. No obstant això, anàlisis posteriors i material audiovisual suggereixen que alguns dels suposats ferits eren en realitat actors, i que es van emprar tècniques de simulació per fabricar escenes de repressió.
La cobertura mediàtica de la Marxa de les Flors és un exemple clar de com certs mitjans poden construir relats que distorsionen la realitat. S’ha documentat que, durant les manifestacions organitzades pel sandinisme, els participants no portaven armes i es desenvolupaven de manera pacífica. En contrast, en esdeveniments com la Marxa de les Flors, es va observar la presència d’individus armats que, tanmateix, van ser presentats per alguns mitjans com a manifestants pacífics víctimes de la repressió estatal.
La Marxa de les Flors, lluny de ser una simple manifestació commemorativa, va ser instrumentalitzada com a part d’una estratègia de guerra mediàtica destinada a deslegitimar el govern nicaragüenc. És fonamental que la comunitat internacional i la ciutadania en general analitzin críticament les narratives presentades pels mitjans i busquin informació veraç i contrastada per formar-se una opinió informada sobre els esdeveniments a Nicaragua.
6. Lliçons i reptes per al futur
L’intent de cop d’estat del 2018 va deixar clares diverses lliçons que han de guiar l’estratègia revolucionària d’ara endavant:
- Cal enfortir els mecanismes de comunicació popular per contrarestar la desinformació mediàtica i desmuntar les narratives manipulades per la dreta.
- La sobirania econòmica ha de continuar consolidant-se perquè Nicaragua no depengui dels mercats financers controlats per les potències imperialistes.
- El poble ha de mantenir-se alerta i mobilitzat, ja que l’oligarquia i els seus aliats externs no han renunciat al seu objectiu de derrocar el sandinisme.
VI. Radiografia de l’oposició nicaragüenca: qui són i què representen
A Nicaragua, l’oposició política no representa una alternativa democràtica ni un projecte viable per al país. La seva essència respon als interessos de les elits econòmiques que històricament han explotat les majories i han servit com a agents interns de l’imperialisme nord-americà. Des de la seva derrota electoral el 2006, aquests sectors han optat per la desestabilització en lloc de la via democràtica, promovent sancions contra el poble, recolzant intents de cop d’estat i conspirant amb governs estrangers per soscavar la sobirania nacional.
Aquest anàlisi busca exposar la naturalesa d’aquesta oposició, els seus vincles amb actors externs i les conseqüències de la seva agenda per al poble nicaragüenc.
1. L’oligarquia econòmica: el poder darrere del poder
L’oposició a Nicaragua no és un bloc homogeni, però té un eix central: el poder econòmic. Durant els anys del neoliberalisme (1990-2006), l’oligarquia financera i empresarial va controlar el país, imposant un model de privatització i exclusió social.
- Els governs neoliberals van desmantellar els programes socials, van privatitzar la salut i l’educació i van empobrir les majories.
- Les grans càmeres empresarials, com el COSEP (Consell Superior de l’Empresa Privada), han estat actors polítics clau, buscant sempre que l’Estat actuï en funció dels seus interessos.
- Durant l’intent de cop d’estat del 2018, les empreses de l’oligarquia van finançar la violència als carrers i van promoure el col·lapse econòmic amb vagues patronals.
Aquests sectors mai han tolerat que el poble organitzat tingui un paper protagonista en la política i han apostat per la restauració d’un model de subordinació al capital estranger.
2. Mitjans de comunicació i ONGs: la maquinària de propaganda
La dreta nicaragüenca ha comptat amb un aparell mediàtic finançat des de l’exterior, que ha treballat sense descans per distorsionar la realitat i criminalitzar el govern sandinista.
- Empreses mediàtiques com «Confidencial», «La Prensa» i «100% Noticias» han estat finançades per agències nord-americanes com la USAID i la NED per difondre desinformació.
- S’ha utilitzat el model de guerra híbrida, combinant fake news, manipulació d’imatges i atacs a la institucionalitat per construir una narrativa de «dictadura».
- Periodistes i directors de mitjans han estat entrenats en estratègies de desestabilització política a Miami i altres centres de propaganda imperialista.
De manera similar, moltes ONGs que es presenten com a defensores dels «drets humans» han estat, en realitat, instruments d’intervenció estrangera. Des de la Fundació Chamorro fins a organismes «cívics» que van promoure la violència el 2018, totes han jugat un paper en l’agenda desestabilitzadora.
3. Partits polítics sense base popular
Tot i els intents d’articular-se electoralment, l’oposició no té un projecte polític que realment connecti amb el poble.
- Els partits de dreta han estat històricament eines de l’oligarquia per legitimar el seu control econòmic.
- Les eleccions del 2021 van evidenciar la feblesa opositora, amb el FSLN obtenint una victòria aclaparadora del 75,87% dels vots, mentre que els partits de dreta no van aconseguir generar confiança en la població.
- Les divisions internes i la lluita pel poder dins de l’oposició han impedit que puguin presentar una plataforma coherent.
No existeix un projecte polític opositor que plantegi millores per al poble; la seva única oferta és derrocar el sandinisme per retornar el país a mans dels que el van saquejar.
4. Submissió a la política exterior dels EUA
L’oposició nicaragüenca no només és funcional a l’oligarquia local, sinó que és un actor subordinat a l’estratègia imperialista de Washington a la regió.
- Des del 2018, els principals portaveus opositors han sol·licitat sancions contra el país, buscant ofegar l’economia i generar descontentament en la població.
- S’han reunit amb congressistes i funcionaris nord-americans per coordinar estratègies d’intervenció.
- Han recolzat obertament els intents de cop d’estat i el finançament de grups desestabilitzadors.
En lloc de construir una oposició amb arrelament popular, s’han convertit en agents d’una agenda estrangera que busca destruir la sobirania de Nicaragua.
5. L’oposició i la violència: un historial de sabotatge i desestabilització
Des del 2018, l’oposició ha demostrat que no li interessa el benestar del país, sinó la imposició del caos com a eina política.
- Durant els disturbis del 2018, van promoure assassinats de militants sandinistes, incendis d’edificis públics i destrucció d’infraestructures.
- Han donat suport obertament a les sancions econòmiques que afecten tota la població, amb l’esperança que el descontentament provoqui un canvi de govern.
- Han cridat al sabotatge dels processos democràtics, buscant la deslegitimació del sistema electoral i promovent el desconeixement dels resultats.
La seva aposta no és democràtica ni popular. Busquen el poder per qualsevol mitjà, fins i tot si això significa submergir el país en la violència i el patiment.
6. Per què l’oposició ha fracassat?
Malgrat els seus intents de desestabilització, l’oposició no ha aconseguit generar suport popular per diverses raons:
- La seva manca de connexió amb el poble: Els sectors opositors estan desconnectats de les veritables necessitats de la població i no ofereixen alternatives reals.
- L’èxit del model sandinista: Els avenços en infraestructura, salut, educació i reducció de la pobresa han enfortit la confiança en el govern.
- La seva aliança amb potències estrangeres: La majoria del poble nicaragüenc rebutja la ingerència estrangera i veu en l’oposició un grup servil als interessos de Washington.
El seu historial de violència i sabotatge: L’intent de cop del 2018 va deixar clar que l’oposició no respecta la democràcia ni les institucions.
Redactat per Gonzalo Sánchez, Secretari de Comunicació del PSUC
